La política lingüística a la justícia

L’article 13 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, estableix que a Catalunya són vàlides les actuacions judicials fetes en qualsevol de les dues llengües oficials, sense necessitat de traducció. Així mateix, es reconeix el dret a relacionar-se amb l’Administració de justícia en la llengua oficial que hom esculli i a ser-hi atès. D’igual manera, tothom que ho sol·liciti ha de rebre en la llengua oficial demanada les testimoniances de les sentències i els actes resolutoris que l’afecten, sense retards per raó de llengua.

De la normativa exposada, es conclou que el dret d’opció lingüística correspon al justiciable, i d’això se n’hauria d’extreure l’ús consolidat del català en l’àmbit jurídicojudicial, que a la pràctica no es compleix. Les dades d’ús del català en aquest àmbit no responen a una realitat social en què el nombre de catalanoparlants supera la mitjana de la població: l’ús que els operadors jurídics fem de la llengua catalana avui segueix essent excepcional.

La normativa

Els usos lingüístics a l’Administració de justícia es troben regulats tant a nivell estatal com autonòmic, així, el quadre legislatiu l’integren tant la Constitució i la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, que preveu la validesa i l’eficàcia de l’ús de la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma en les actuacions i documentació judicials, com l’Estatut d’autonomia de Catalunya i la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, en els termes que ja hem exposat. Completa aquest marc jurídic la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que concreta els drets lingüístics dels ciutadans.

En termes generals, i per raons de caire històric, s’ha imposat una posició preferent del castellà. Es reconeix però l’ús potestatiu de la llengua oficial pròpia, de manera tal que els justiciables tenen reconegut el dret a utilitzar la llengua oficial que escullin i a rebre tota la documentació oficial en aquesta llengua oficial de la seva elecció. Resulta però que aquest dret d’opció lingüística no està, en termes empírics, suficientment garantit, atesa la realitat que l’estadística posa de manifest.

La jurisprudència

La qüestió juridicolingüística ha estat àmpliament tractada pel Tribunal Constitucional, que ha reconegut la necessitat d’atribuir competències a les comunitats autònomes amb llengua pròpia. Això s’ha fet, però, a través d’una distribució competencial concurrent amb l’Estat, essent la realitat pràctica que el dret a ser atès en la llengua oficial escollida s’ha de fer efectiu en consonància a les possibilitats efectives dels òrgans de l’Administració de justícia, fent-se d’aquesta manera preferent l’ús del castellà a la jurisprudència.

Tal i com expressa La llengua catalana a la justícia de l’Observatori Català de la Justícia, la primacia del castellà en contraposició al caràcter potestatiu de les altres llengües oficials es posa de manifest en aspectes tals com el monolingüisme de les institucions centrals de l’Estat, l’ús de la interpretació i la traducció com a mitjà ordinari de comprensió de la llengua oficial pròpia o en el fet que el funcionariat no hagi de tenir cap coneixement de la llengua oficial pròpia, atesa la consideració que el coneixement d’aquesta és un mèrit i no un requisit.

Les estadístiques

Les últimes dades de l’Observatori Català de la Justícia fan palès que l’ús del català és un signe d’excepcionalitat en aquest àmbit nostre: el percentatge d’ús del català a l’Administració de justícia a Catalunya és de l’ordre d’un 13,32%, envers un amplíssim 86,68% de sentències i documents de tràmit emesos en castellà, essent Lleida el segon territori en ús del català, amb xifres superiors a la mitjana: un 26,41% de documentació emesa en català, enfront un 73,59% en castellà.

Els professionals del dret tendim doncs a utilitzar de manera preferent el castellà en actuacions jurídiques de caire formal, mentre que usem el català en usos informals en la mateixa proporció que l’usem en la resta de contextos socials.

Conclusions

La normativa i la jurisprudència dels òrgans judicials i administratius és majoritàriament en llengua castellana, així com ho és el material de treball dels operadors jurídics, fet que dificulta la normalització de les actuacions en català i que produeix un efecte dissuasori sobre advocats i procuradors, que actuem de forma majoritària en castellà. Tot això posa de relleu que encara no s’ha consolidat la cooficialitat lingüística en l’àmbit judicial i jurídic.

Així doncs, garantir el dret d’opció lingüística està vinculat necessàriament al fet que tots els operadors jurídics tinguem un coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, de manera tal que ens sigui possible fer efectius els drets lingüístics dels ciutadans. És per això que cal que en la nostra actuació com advocats assumim l’ús de la llengua catalana i la fem servir, per convertir-la en un signe de normalitat i no d’excepcionalitat en l’àmbit de la justícia, amb l’objectiu de fer efectius els drets lingüístics dels nostres clients.

Per la nostra part, des del Grup de Joves Advocats, creiem important incidir en la disponibilitat i el manteniment del material de treball i de l’obra jurídica elaborada en català, com ara la normativa permanentment actualitzada en línia (disponible a LexCat), els models de documents judicials (a e-justícia.cat) o els formularis del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya, i recordar-vos que restem a la vostra disposició per qualsevol consulta.

 

Mariona Roig Rosselló

@RoigiRoig